A sus pies señora

En aquestes últimes setmanes, recorro sovint a Pazos, com a antídot o verí d'un confinament estrany. En ell, trobo un refugi que se'm fa proper i m'interpel·la, des de tots els angles, tanmateix les emocions intentes que sento, davant aquesta aturada de dimensions desconegudes. Llegeixo i rellegeixo fragments dels seus llibres i en ells descobreixo un semblant agredolç que em fa somriure malgrat tot. Especialment un de 2012 a París.
 
"Decideixo no sortir de casa. Ignorar temporalment el món i qualsevol contacte humà. Evitar qualsevol alteració externa abandonant-me a una apatia confortable en una maniobra sotsobrant de funambulista."
 
Penso en allò de premonitori que pot transmere un pensament cert. Sovint els desitjos es giren en contra quan la realitat s’imposa. El no poder sortir fora, fa apareixer tot allò que romania ocult.  L'abandonar-se a l'apatia, és més complex del que sembla i requereix d'equilibris i maniobres per a no caure en la desidia. I finalment, ens adonem que evitar el contacte humà ens reclou tant. La mes mínima interacció social, després de tants dies, ens fa perdre l'equilibri i caure.  Caure, a poder ser, amb elegancia i “a sus pies, señora”.
 

Mercis Rossetti